Entrevista a Piedad Serrano, educadora de Nadís i voluntària del projecte Norte-Sur
Què et va motivar a presentar-te al projecte de Voluntariat Internacional Norte-Sur?
Sempre havia volgut viure una experiència així però no m’havia atrevit fins que me la van oferir des del col·legi. Em va semblar el millor lloc per fer el meu primer voluntariat, sempre he pensat que les coses arriben quan menys t’ho esperes, i així va ser: un correu, en una formació de digitalització, em va portar fins a Arica (Xile).
Com recordes l’arribada? Quin va ser el teu primer impacte?
Vaig arribar amb molta il·lusió, sense expectatives i molt oberta a tot. Després de moltes hores d’avió, la recollida a l’aeroport em va saber a “casa”. És un impacte la pobresa i les dificultats en que es troba la població tot i que sabia que seria una realitat dura mai n’ets del tot conscient fins que la vius.
El primer impacte va ser sentir les alarmes per un tsunami , vaig fer baixar del somni de “tot está be, tot será una experiencia…” i prendre consciència de la realitat i aixó va portar a viure desde el primer dia amb la família de l’Edith, que, sense conèixer-nos ens va obrir casa seva .
Parles de la força, la fe i l’esperança de la comunitat. Hi ha alguna persona o moment concret que t’hagi deixat una empremta especial?
Hi ha moltes persones que porto marcades al cor , pero si hagués de triar un moment, seria quan una mare de la casa d’acollida em va abraçar plorant a l’acomiadament, demanant-li a Déu que em donés tres vegades més del que jo els havia donat. En aquell instant vaig pensar que jo ja havia rebut molt més del que havia donat.
Petites escenes, mirades i abraçades que mai oblidaré.
Quines eren les tasques quotidianes del vostre voluntariat?
Al Col·legi Don Bosco acompanyar infants amb dificultats d’aprenentatge, ajudar-los en les activitats escolars, donar-los suport individual, animar-los i estar molt pendents d’ells emocionalment.
A la Fundació Scalabrini (casa d’acollida); dinamitzar tallers de contacontes i activitats amb les famílies, especialment amb mares i infants. Treballàvem el conte com una experiència sensorial: llegir, tocar, sentir, olorar… per convertir-lo en una eina d’unió, aprenentatge i afecte a casa.
I a l’Associació de dones immigrants; compartir espais de trobada, escolta i suport, participar en les activitats que elles ja feien, donar-los espai perquè s’expressessin i fer-me present com una més del grup.
Què va ser el més difícil i què va ser el més gratuït o sorprenent?
El més difícil va ser enfrontar-me a la realitat dura alhora sentir que el que jo podia oferir era només un petit gra de sorra i em va ser costós marxar, sabent que allà la situació continua sent complicad , i el més gratuït i sorprenent va ser sentir-me esperada amb les portes obertes fins i tot abans d’arribar; encara era a Espanya i ja rebía missatges, benvingudes i una calidesa que no em coneixia però ja m’abraçava. Aquella generositat tan espontània i sincera és el que més m’ha marcat.
Escrius que aquesta experiència t’ha transformat. En què notes aquesta transformació en tu?
Aquesta experiència m’ha transformat perquè m’ha canviat la mirada i les prioritats. He après a viure amb més gratitud i a valorar allò essencial, però també a valorar-me com a persona i a estimar-me més. Em va ajudar a sortir de la meva zona de confort i, tot i així, sentir-me bé, segura de mi mateixa i capaç. Ha estat una manera de trencar un cercle, de descobrir una força interior que no sabia que tenia i de reafirmar la importància que, per petites que siguin les coses, els esforços compten.
Has tornat amb alguna nova mirada sobre la vida, la docència o la relació amb els infants?
He tornat amb una mirada molt més conscient. A vegades, en el dia a dia, ens oblidem que els infants són infants, que necessiten temps, espais i ritmes que respectin la seva naturalesa. Ens atrapem en rutines, exigències i objectius, i funcionem amb el pilot automàtic. Allà vaig veure com cada moment tenia un sentit, com cada espai es vivia amb calma i respecte, i com no es forçaven processos per avançar més ràpid.
Això m’ha recordat que la docència no és només ensenyar continguts, sinó acompanyar persones petites que creixen al seu ritme. M’ha fet recuperar la mirada lenta, humana i atenta que de vegades perdem
Recomanaries aquesta experiència a altres joves del col·legi? Què els diries?
Sí, sense cap dubte recomanaria aquesta experiència. Els diria que és una oportunitat única per descobrir coses noves sobre ells mateixos i sobre els altres, per créixer com a persones i aprendre a valorar el que sovint donem per descomptat. Que és un moment per sortir de la zona de confort, viure de manera intensa, comprendre que fins i tot els petits gestos tenen un gran impacte i que, sens dubte, mai se’n penediran.
T’agradaria tornar-hi en un futur o implicar-te d’alguna altra manera en el projecte?
Sí, vull tornar-hi en un futur; és una idea que tinc al cap dia sí i dia també. Continuo mantenint el contacte amb totes les persones amb qui vaig compartir aquesta experiència. Per a mi va ser un somni viure-ho, però ara ha despertat una necessitat nova: complir un altre somni, que és tornar.
En una frase, com resumiries què t’ha regalat Arica?
Arica m’ha regalat persones, vides, llàgrimes i somriures, però el que més m’ha regalat ha estat poder-hi ser i viure amb elles, amb el cor obert.